A bona son, no hi ha llit dur
Autor article i fotos.
Bloc Rondaller. Sortir. Descobrir. Compartir
Alfons Martin.
Una antiga matalasseria de Vic.
Quan l’ésser humà va pensar que ja hi havia prou de dormir a terra i aixecar-se amb els ossos encarcarats, va voler guanyar qualitat de vida i dormir una mica millor. Així doncs, va col·locar fulles, herba i pells d’animals per evitar la duresa i els bonys del terra.
Amb el pas dels segles, donaria pas al matalàs, mot provinent de l’àrab, que cap al segle XIII designava un coixí utilitzat per seure a terra.
A partir del segle XV, els oficis s’especialitzen i sorgeixen els gremis, que vetllaven contra l’intrusisme i la bona feina dels artesans, així com garantir, a canvi d’una quota, una mena d’assegurança en cas de malaltia o mort.
El gremi dels paraires agrupava els oficis relacionats amb el món tèxtil, des d’esquilar, fins a filar, tenyir o teixir. De mica en mica, el matalasser comença a tenir més protagonisme, fins que al segle XIX, amb l’augment demogràfic, es converteix en un ofici amb molta presència arreu.
La modernització de costums del segle XX obliga a un canvi important de materials i tècniques i la presència d’aquest artesà desapareix definitivament.
Tal com passa avui, antigament també hi havia diversos tipus de matalàs, segons el nivell econòmic de qui el comprava. En teníem que estaven farcits d’encenalls de suro, de palla i fulles seques i, per a qui volia dormir més bé i s’ho podia permetre, hi havia els de llana.
També es podia optar per comprar o, fins i tot llogar, un matalàs vell o usat i determinar la mida, que es comptava per pams.
Un ofici molt especialitzat
En aquells temps, quan un matalàs quedava deformat pel pes de la son o s’esquinçava la funda per fer coses lletges, ningú el llençava. S’avisava el matalasser perquè vingués a refer-lo. Com que un matalàs pesava el que no està escrit, el matalasser es passava per la casa i realitzava la reparació allà mateix.
L’elaboració d’un matalàs requeria un seguit de tasques, com picar la llana amb uns bastons, estendre-la damunt una tela, col·locar unes vetes que frenin el desplaçament de la llana, cosir, reforçar les cantonades i fer el rivet.
Tot i que la feina sovint era realitzada al domicili de la clientela, el matalasser acostumava a tenir una botiga on venia la llana i la roba. Un petit matalàs a la porta, identificava el comerç.
Més endavant, els matalassers diferenciaven els seus locals combinant rajoles negres amb altres de color clar, en forma de tauler d’escacs. Alguns aparadors encara es conserven com el primer dia. Com a mostra, mireu l’aparador de la matalasseria de Vic.
Enlloc he trobat la raó d’aquesta combinació, però jo apunto la teoria de què potser és perquè recorda la graella visual d’un matalàs, amb la quadrícula que formaven els punts més enfonsats on es cosien les vetes interiors.
Ubicació:
Saber-ne més:
Històries de Vic. Una mirada el passat i el present. Oficis que cal preservar.
Tweet
