A un pas del cel

Per arribar al santuari de Bellmunt, “l’ermita al cel suspesa” que va cantar Verdaguer, es necessiten ganes i bona forma física.

La pujada amb vehicle, per una estretíssima carretera plena de revolts, ja té mèrit. Però fer-ho a peu per l’anomenat Camí Vell, és un acte d’heroisme.

Un empinat, pedregós i pràcticament sense senyalitzar corriol, sovint desdibuixat pel pas del temps, de la gent i de la manca de manteniment, et pot trencar les cames i la moral.

Costa de creure que aquest fos el camí utilitzat pels fidels de Sant Pere de Torelló per visitar la seva protectora. Si és així, tota la població s’ha guanyat el cel i fins i tot hi ha passat de llarg.

Això si, un cop a dalt, després de recobrar l’alè, el paisatge et fa oblidar la duresa del camí.

Diuen que el santuari, construït en un indret impossible…